Quan una fisio modula... pedagògicament (I)

Aquesta entrada la signa Neus Suc, fisioterapeuta pediàtrica. Està farcida d'elements per a la reflexió professional sigueu o no fisioterapeutes. No hi ha receptes, però si tenim clar què a banda de la nostra visió terapèutica cal tenir en compte el punt de vista d'aquells a qui volem ensenyar...les coses seran més senzilles. 
Ens ha agradat tant la seva aportació que en farem dues entregues. Aquesta primera gira al voltant del QUÈ ENSENYAR a les famílies i QUAN fer-ho. Moltes gràcies per col.laborar amb nosaltres Neus!
       
"Treballar amb els pacients sempre és un repte, però treballar amb els seus familiars no és menys complexe... Sovint els professionals diem a les famílies  el que han de fer sense abans haver-nos posat en la seva pell i en el seu moment. Jo personalment, sempre tinc una lluita dintre meu entre el que penso com a terapeuta i el que penso com a persona. Si em fico el xip  de terapeuta tinc clar el que he de fer i/o recomanar, però com a persona que sóc, quan empatitzo amb algunes situacions se’m fa difícil demanar a les famílies que facin segons què... El problema és que no puc olblidar que a part de jo i les meves idees, hi ha les FAMÍLIES i les SEVES NECESSITATS I VIVÈNCIES, i que sovint tot i que intenti empatitzar al màxim, estic a anys llum d’entendre què significa per aquella família allò que els hi estic proposant en aquell moment... 
       Així quan proposo un bipedestador, que per mi significa un benestar musculo-esquelètic i perceptiu, potser no m’adono que per aquella família significa un moment de conflicte o de tristor. És una mateixa indicació, però amb vivències molt diferents....

       La C. és una nena amb una lesió cerebral que li causa, entre d’altres coses, espasticitat a les cames. Durant temps hem indicat a la seva família la necessitat d’utilitzar un bipedestador. Tot i així la família no ho feia... Per què? Perquè la teoria és una cosa (els pares saben que l’han de posar al bipedestador  i volen posar-la) i la pràctica és una altra, ja que cada cop que ho intentaven la C. s’enfadava moltíssim. 
       Algú podria dir rapidament: -no pot ser que els nens manin tant!, -que li posin límits!, -que la castigui, -que la incentivin....I sí, tindrien raó, potser a altres nens i a altres famílies això els  funcionaria, però en aquest cas no! (No oblidem la individualitat  e irrepetibilitat de cadascú, de cada família, de cada moment...). El que passava era que cada vegada que la família intentava fer el que els terapeutes els hi haviem dit, la C. esclatava a plorar, insultar i pegar; els pares s’acababen enfadant amb ella, entre ells  i l’altre filla acabava plorant davant de la tensió de la situació...en definitiva, era una disrupció  tan gran en l’armonia d’aquella família que  gairebé els costa el divorci...per no parlar del patiment individual de cada membre. 
       Es va decidir deixar el bipedestador de manera temporal per recuperar l’estabilitat de la família, ja que malgrat que l’espasticitat era un problema important, el benestar emocional de la família encara ho era més. La decisió no va ser fàcil,  tant la família com els terapeutes vàrem haver d’acceptar les conseqüències que això tindria en les cames de la C. i per tant en la seva funcionalitat en les AVDs. 
       En l’actualitat estan tots millor anímicament a nivell individual i la seva dinàmica de relació ha canviat molt. On abans hi havia conflicte, ara hi ha més “bon rotllo”i és aquest mateix bon rotllo el que fa que ara la C. accepti posar-se al bipedestador amb un somriure.

En definitiva que cada persona, cada família i  cada moment són diferents; les indicacions que donem tenen una significació diferent per cada pacient, perquè cadascú de nosaltres vivim les coses d’una manera."

                                                                                                                                    Neus Suc                                                                                                                            Fisioterapeuta pediàtrica

5 comentaris:

  1. Carai Neus, més clar impossible. Que fàcil és jutjar des d'un inici i que difícil veure les situacions dels altres des de diferents angles...Potser hem de deixar de ser tant terapeutes i començar a practicar a ser persones.

    Mercè

    ResponElimina
  2. "Si em fico el xip de terapeuta tinc clar el que he de fer i/o recomanar, però com a persona que sóc, quan empatitzo amb algunes situacions se’m fa difícil demanar a les famílies que facin segons què..." Això precisament és el que ens diferencia com a professionals, aquesta part humana aquest tenir en compte les caracterítiques individuals de la persona i del seu entorn socioecomocional.
    Això és treballar pedagògicament. Felicitats Neus

    Rosa Rodríguez Gascons
    pedagoga

    ResponElimina
  3. Pues un placer leerte, Neus. Soy Fisio y trabajo con peques con P.C. Ya me he declarado otras veces fans de este blog y hoy, vuelvo a insistir. Me encanta poder leer historias así, la de C. pero sobre todo, la tuya. Quiero decir, que es de agradecer el poder conocer las vivencias y reflexiones de una compañera. Este tipo de situaciones nos ocurren muy a menudo. Yo me quedo con tu frase de: "estic a anys llum d’entendre què significa per aquella família allò que els hi estic proposant en aquell moment... ". Ponerse en el lugar, empatizar, me parece el ejercicio más sano y difícil a la vez. La historia de C. es genial, porque encima tiene un final feliz, superando las dificultades para ponerse en el bipe. Muchas veces la historias se quedan sin ese final... el corsé sigue molestando y amargando la vida a la peque y la situación de su espalda se agrava al galope. Supongo que no hay reglas fijas ni soluciones únicas. Supongo que se trata de trabajar y buscar el mejor camino, pero vaya, es fantástico corroborar que hay quien piensa que no hay un único camino. Que hay Fisios que valoran otras posibilidades. Muchas veces me he sentido mal como Fisio por dar prioridad a situaciones personales ante exigencias clínicas. Más que mal, me he sentido inseguro. Esta entrada del blog me ayuda con esa inseguridad, así que, gracies i una abraçada.
    Gaspar

    ResponElimina
  4. Hola a tots!
    I gràcies pels vostres comentaris!
    Només dir-vos que aquest escrit va néixer a rel d'una conversa amb un grup de professionals que s'estimen tant la seva professió com jo, dels quals he après i continuo aprenent, però sobretot amb els que puc compartir i intercanviar experiències i dubtes sense por a ser jutjada; això m'ajuda a enfrontar-me al meu dia a dia professional amb menys inseguretat.
    En aquest sentit el fet de descobrir l'Estimulació Basal va ser un alleujament. Mai oblidaré la diapositiva on deia que la vida del pacient NO ENS PERTANY per més terapeutes que siguem ni per més coneixements que tinguem, i que és ell qui prèn decisions i fa eleccions sobre com vol recòrrer aquest camí.
    Així que gràcies Anna per descobrir-me l'EB, per convidar-me a escriure al teu blog i gràcies a la gent del grup de DCA per compartir com ho feu; per mi és un PRIVILEGI!
    fins aviat!

    neus

    ResponElimina
  5. Hola neus!!
    Felicitat pel text! Has escrit un exemple molt pràctic del que és la modulació amb el familiar i pacient i que, sovint, ens trobem a la feina i és quan tenim aquests dubtes entre el que s'ha de fer com a "professional"i el que "crec" per coherència que necessita la família.
    Te n'adones que hem de canviar la manera que moltes vegades parlem de la familia: "són poc col.laboradors", "poc deu estimar al seu familiar", "Em demanen millores però ni fan els exercicis a casa"... i jo penso: qui som nosaltres per jutjar a la família sense saber la vida que han tingut?, o com era la relació entre ells?, o quines són les seves creences?, o per quin moment estan passant? etc. El que hem de fer com a professionals és ajudar a que les coses vagin millor a partir del que hem après, ser més flexibles, cuidar aquest vocabulari cap al familiar i treballar més la humiltat.

    Una abraçada!

    Emma

    ResponElimina

Te apetece dejar tu comentario? Escribe en el espacio en blanco, elige luego en la pestaña que indica cómo quieres aparecer. Solo te queda clikar, copiar el código que te aparecerá, darle a "publicar" y listos ! ;)